Carles Espinós

8:35
Una rosa marchita,
una señal, el reflejo de tus labios.

De la herida provocada sale sangre,
tu sangre,
y a la vez mi yo latente, mi alma
convencida,

de que su mejor compañía es la nada.

Un frío satisfactorio corre por mis venas,
una media luna sonríe en mis labios.
Igual de blanca, igual de efímera.
El sueño eterno se acerca,
y me desvanezco.

Rayo, luz, vida,
nadie me aguarda en la estancia.
Nadie menos un yo.
Liberado por yo,
el yo alma.
¡Me mira, me desprecia, desaparece!
Solo en medio de la nada,
de forma amorfa e inesperada,
con lágrimas, huyo de mi vacío,
acompañado de mi pesada, sin vida,
prisión humana.

Éste será mi castigo,
una vida sin sentido,
sin amor, ni sentimiento,
una época oscura dentro de la oscuridad.

NO
PUEDO
VIVIR

8:35
De repente salió del hospital, un cuerpo, nada más; su alma le abandonó a su suerte, como lobo solitario. No, no era su momento. No era su juicio final.

Oscar Lozano (2)

Ens ajuntem els divendres a les fosques

per albirar l'hivern

cremant-se a la vora del mar.

 

Ja no suporto el tacte

de la teva fredor,

ja no suporto l'olor

de les roses podrides.

El gris pàl·lid a les entranyes

esperant la resposta

a una pregunta inexistent;

'Farewell' adentrant-se més enllà

del mur de la consciència,

i el so humit del piano

borrant-me lentament.

 

Oh! La teva màgia, els teus extrems;

alegria contagiosa i tristesa

amb ànsies de companyia.

Els teus ulls curiosos

mirant-me amb amor....

 

Tot allò nostre va morir,

abans de néixer.

I seguim ajuntant-nos

els divendres a les fosques

per albirar l'hivern,

i el meu cor

cremant-se a la vora del mar.

Alba Giró

Hi ha una noia asseguda en un banc. La gent passa i no li diu res, no sé en què deu pensar, ni si deu pensar, potser esta en standby. Un grup de joves, asseguts en altres bancs o drets, en rotllana, riuen, s'expliquen els seus secrets, parlen de temes banals. La noia segueix en el seu banc, ningú la saluda, ningú hi para atenció, i si parla segurament acabaran rient, però no precisament amb ella. La noia veu un noi, li agrada i ell ho sap, s'apropa amb els seus amics i riuen d'ella, ella pensa que riuen amb ella, és massa innocent. I el pitjor és que ningú l'ajuda i quan dic ningú és NINGÚ. A més, l'odio. L'odio per ser com és i per ser com sóc, l'odio perquè no ho entenc o perquè no vull entendre-ho. L'escridasso, l'insulto i marxo amb les llàgrimes als ulls. Encegada agafo tot el que trobo i ho llanço amb totes les meves forces. Els meus punys, impotents, es desfoguen, i em faig mal, i ploro en un racó, no sé si de ràbia o pena. Mai l'abraço ni la toco ni li dic paraules amables. És un infern. 

Ser així, sentir-se un monstre sense sentiments, ser tot el que sempre he odiat.

Mar Romero (2)

Jo ho sabia, però no et vaig dir res.

Ens estimàvem tant el nostre món de focs artificials. De màscares caigudes en la pluja. Crèiem tant en la màgia, aquella màgia que ens havia de salvar. Màgia fins quedar-nos sense alè.

Hem arribat tard, i encara no sé on anàvem. Potser no estem fetes pel fred.

Jo sabia que en algun moment hauríem d'apagar els llums. "S'ha acabat la funció". I m'adono que tinc por de la distància blava del mai més. Et deixo marxar: ves-te'n. Però per si de cas no te'n vagis molt lluny, només per si de cas.

Ningú no m'espera, i la nostàlgia del que ja no serà m'ha sorprès somrient-li al món.

I segueixo creient en la màgia.

Paula Riaza

Y Sra. Inspiración se fue,

siguiendo el camino de las mariposas,

dejando desvanecer el éxtasis.

Ya no está cogida de mi mano,

se fue, dejándome solo,

en estado inefable.

El sol se pone por el este,

pero nadie se inmuta.

Y yo me siento en la cama,

y espero a mi amada,

sra. Inspiración.

Julia Ramos

 Cuando estoy contigo siento pequeñas vibraciones en mi interior... no son mariposas, son nervios. No sé qué decir, y sin embargo hablo más de la cuenta, y pocos segundos después de cada frase me doy cuenta de que he dicho alguna tontería y me quiero morir, pero ya estoy diciendo la siguiente. Me asusta pensar que estoy haciendo el ridículo, ya que hasta ahora tú no has dicho ninguna tontería; ¿será que no sientes lo mismo que yo, lo que me impide decir lo que quiero? Malditas vibraciones, si no son contagiosas como me gustaría, que me dejen hablar en paz.

 Y por eso soy atea.

Pol Olivella

Luz.

Era de noche. Andaba por la acera. Bajaba por una calle ancha, no se oía nada. El viento cortante como un cuchillo no diezmaba a nadie más y alguna figura alejada olvidaría su rostro.

Sombra.

Abandonado, desierto. Mirase donde mirase veía indefectiblemente una sombra, cobarde, poderosa. Sus ojos desalentados buscaban. Las luces de las farolas ahogaban sus ojos. Un destello punzante, mordaz. Voces agónicas.

Ni luz ni sombra, lo que buscaba estaba de por medio, ella.  

 

Oscar Lozano

Quan la mort truca a ta porta,

i enfermat en l'armari

observes la veritable soledat.

 

Enfrontar-te al final sense abric ni paraigües.

Llençarte al pou de la Història,

amagat encara,

amb la teva soledat.

I quan topes contra el terra,

sense saber del cert si existeix,

i et trobes per primer cop,

sol amb tu mateix.

 

És llavors el Judici Final,

aquell en què ets jutge i acusat.

En què la condemna esdevé eterna.

 

I la soledat no és ja cap possible refugi.

Teresa Franco

Equilibrio

 

Paso, tambaleo,

aguanta la barra,

no mires al suelo,

encuentra tu centro.

 

Te empujaron a la cuerda

sin poder elegir

pero te falta valor

para lanzarte a la red.

 

¿Izquierda? ¿Derecha?

Al final todos ruedan hacia el centro.

¿Te lanzarás? ¿Dejarás que ellos te lancen?

 

En realidad, al final,

sólo hay otro poste.

Antes o después (como todos)

Volverás al suelo.

Mar Romero

Aigua

Poc a poc el món es va encongint,

la pell tibant i un milió de gotes fresques

sobre els meus ulls implorants

que bucegen entre algues i entre barques

i entre onades i ara mateix

arrencaria a córrer i marxaria

molt i molt lluny d'aquí.

 

Blau immens, blau gegantí,

blau que roça el sospir més intens,

com una capa que m'amaga del soroll extern,

qui s'atreveix a fer-se gran?,

qui cometrà el pecat de no estimar?,

jo no seré, jo sóc aquí, el temps (fa temps)

ja no passa per mi.

 

I cada impuls, cada segon,

cada moviment del meu cos

m'acosta més a aquesta quarta dimensió

que fa que el mar i el cel i jo,

enmig de l'horitzó, anem

construint la fi del món.

 

La pell de les coses es capgira

cap endins i em mostra

mil històries de tants cors,

i tan maleïts, i mentre escolto

l'univers que poc a poc s'ha fet estret

et faig l'amor encara amb la sal del mar

per tots els meus racons.

 

I cada impuls, cada segon,

cada moviment del meu cos,

m'acosta més a aquesta quarta dimensió

que fa que el mar i el cel i jo,

enmig de l'horitzó anem

construint la fi del món.

Profunditat,

profunditat,