Quan la mort truca a ta porta,
i enfermat en l'armari
observes la veritable soledat.
Enfrontar-te al final sense abric ni paraigües.
Llençarte al pou de la Història,
amagat encara,
amb la teva soledat.
I quan topes contra el terra,
sense saber del cert si existeix,
i et trobes per primer cop,
sol amb tu mateix.
És llavors el Judici Final,
aquell en què ets jutge i acusat.
En què la condemna esdevé eterna.
I la soledat no és ja cap possible refugi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario